EL DOLCE STIL NUOVO: DANT

Època
Entre el final del segle XIII i els inicis del segle XIV es van intensificar els signes d'una renovació de la vida política i intel·lectual: la Filosofia, fidel a les formes escolàstiques i a la teologia acull, malgrat això, nombrosos elements no religiosos i racionalistes; la Historiografia concedeix cada vegada més atenció als fets, passions i conflictes de la vida quotidiana; les doctrines polítiques s'emmarquen encara en l'esquema de la doble autoritat universal, i es posen a debat les relacions entre l'Església i l'Imperi. La vida política, però, veu aparèixer i prosperar les noves formacions estatals, desenvolupar-se les municipalitats i néixer els senyorius.
Enfront la llengua dels escolàstics, s'afirma l'instrument nou de les llengües "vulgars", i creix poc a poc la necessitat d'una disciplina artística capaç d'enquadrar aquella rica matèria d'idees i de sentiments en formes originals.
Dante és un dels més notables artífexs d'aquest moment de civilització que tanca tot allò medieval i prepara el Renaixement; en ell, la religiositat medieval i el saber teològic harmonitzen amb la curiositat pels conflictes humans i els fenòmens naturals. S'hi veu un gran amor per la llengua i la literatura noves, tot i que també hi ha una apassionada recerca i imitació dels autors clàssics.
D'altra banda, el seu propòsit didàctic i al·legòric no li fa renegar de la seva ferma fe.
Biografia
Va néixer a Florència l'any 1265. Va estudiar gramàtica i retòrica amb Brunetto Lattini, autor del Llibre del tresor (1265).
La seva vida va estar del tot marcada per l'amor que va professar a Beatrice, ja des del primer moment que la va veure. Tot el seu període inicial apareix reflectit en la seva obra Vita nova (1293). A partir de la mort de Beatrice, Dante es va centrar en l'estudi del món especulatiu. Va llegir Boeci, Ciceró i altres autors clàssics i medievals.
El 1300 va ser nomenat prior de Florència. A causa de tensions polítiques amb els banquers papistes i amb el mateix Papa, va ser desterrat. Des del 1302 ja no va tornar mai més a la seva ciutat natal.
Entre 1304 i 1306 va ser acollit a Bolonya, on va redactar parcialment el Convivio (1304-1305) i De vulgari eloquentia (les mateixes dates que l'anterior). El seu amor es presentava ara intel·lectual, metafísic, quasibé teològic.
Posteriorment va haver d'abandonar Bolonya per causes poc precises. L'any 1316 es va dirigir a Verona (Itàlia nord), on es va estar fins el 1318 per anar a Ràvena, on va morir a causa probablement de la malària.
Dante és un personatge ple de coneixements, que va buscar la glòria sobre la terra i va sentir, a vegades, un anhel pels models de vida del món clàssic.
El poeta aspira a la visió de Déu i a la possessió d'allò inefable, dins una gradació piramidal dels interessos terrenals i espirituals. Tota aquesta concepció la va adquirir, en gran mesura, en el seu desterrament, on va sentir amor i nostàlgia de la seva terra. El Dante exiliat aspira a l'harmonia universal, a convertir-se en guia de la gent i a apropar-se a Déu mitjançant l'impuls líric.
Va dedicar, com ja he dit, moltes rimes d'amor a Beatrice,morta el 1290; va pintar-la a la manera de l'"Stil novo", com un àngel, un missatger enviat per Déu a la Terra per a la salvació i purificació de la seva ànima. La mort de Beatrice el va portar a una profunda angoixa. Més tard, Dante va tornar a acariciar la imatge ideal de Beatrice morta, com una santa que des del cel continuava (en favor de Dante) la seva missió misteriosa i providencial.
La Vita nuova
És la història ideal de l'amor de Dante per Beatrice. És un llibre compost per rimes (estilnovistes) i capítols en prosa que enmarquen les rimes en l'argument d'un relat. També barreja biografia i al·legoria. A les Rimes hi ha els millors poemes dedicats a Beatrice en vida. Es compon de vint-i-cinc sonets, quatre cançons, una estança i una balada, tot unit per passatges en prosa, explicatius i narratius.
Dante explica que va veure Beatrice per 1ª vegada quan tenia nou anys (ell), i la segona vegada, nou anys després. En aquesta obra l'autor demostra que l'amor a Beatrice l'acosta a Déu. L'amor és pur i és senyal de salvació. En morir la estimada, ell no la perd, ja que ella estarà al Cel pregant pel seu amant. Alguns han vist en aquesta obra el nucli temàtic de la Divina Comèdia.
Els impulsos sincers sorgeixen de la vida i de la poesia,malgrat la seva delicadesa, el seu sentiment.
Tot i que Boccaccio va identificar aquesta Beatrice amb la filla d'un banquer, si va existir o si era el seu veritable nom no tenen res a veure amb l'obra poètica de l'autor. S'inclou dins el "dolce stil novo" més pels seus versos que per la seva prosa.
L'amor hi apareix representat com una força terrible, dolorosa i violenta. Dante només troba el seu camí amb els versos d'alabança a Beatrice, la dona transfigurada en àngel.
Aquest grup de peces líriques vénen a concordar amb els sentiments del poeta adolescent, que ha crescut en una atmosfera de reflexió i solitud.
En canvi, en les rimes a la mort de Beatrice s'hi veu un art madur i conscient de sí mateix. La observació psicològica es fa més humana i afectuosa.
Les Noves rimes
El cançoner de Dante també ha de ser situat dins els límits del gust poètic fixat pel "Dolce Stil Nuovo": gust aristocràtic i exquisit, que tendeix a assolir la poesia pels camins de l'art i de la cultura.
L'atmosfera lírica és més aviat suggerida que traduïda realment.
Les primeres rimes cauen, no totes, dins l'atmosfera sentimental i poètica de la Vita nova; altres evoquen l'elegant delicadesa de certes balades de Guido Cavalcanti; altres són representacions al·legòriques o discursos doctrinals.
Les rimes que segueixen al desterrament mostren un món nou, més variat, solemne i viril, envoltat d'horitzons amplíssims.
Es mantenen les actituds i fins i tot els modes retòrics. Fins i tot la llengua de l'"Stil novo", però el contingut és nou: es tracta del continu esgarrifament d'una realitat quotidiana i terrestre. Dante va voler expressar el seu desesperat desig de tornar a la seva pàtria.
La Divina Comèdia
Aquesta obra ha estat considerada com un dels textos en els que l'ús de l'al·legoria estructura  d'una manera força representativa el seu desenvolupament.
El títol d'aquesta obra ha estat des de sempre molt discutit.Uns diuen que es va anomenar així perquè acaba feliçment i perquè el seu estil és més humil que el tràgic i més elevat que l'elegíac.
Altres  creuen que el terme "comèdia" no fa referència al gènere sinó a un determinat to directe i flexiu. La unitat de la Divina commedia rau en l'estil sublim i grotesc. Podríem definir-lo com un poema clàssic on es relacionen allò teològic i l'Antiguitat clàssica.
El major motiu d'inspiració d'aquesta obra és Beatriu, ja que,després de morta, el poeta no pot oblidar-la; un segon motiu és el desterrament, que influeix amb les seves nostàlgies i records; finalment, la set de justícia d'un home que havia estat víctima d'una colla d'injustícies pot ser un tercer motiu de l'obra: amb ella premia i castiga segons les seves conviccions.
L'obra narra en tercets el viatge imaginari que Dante fa al món dels morts, acompanyat i guiat per Virgili, a qui Dante presenta com el seu mestre.
El viatge té tres parts molt destacades: l'Infern, el Purgatori i el Paradís. L'Infern és ubicat a l'hemisferi boreal; és un immens embut travessat per quatre rius i dividit en nou cercles concèntrics, en els que se situen els pecadors a raó de la importància de les seves faltes: des dels nens sense batejar, en el primer cercle, fins a Judes, Cassi o Brutus, que són a la zona més profunda, devorats per les tres boques de Llucifer.
El camí passa per llocs tortuosos, aspres, pujades i baixades per les roques, on es barreja la mitologia (Caront, la llacuna Estígia) amb la tradició medieval.
En aquesta zona es troben els que se suiciden, els que blasfemen, els prestamistes, etc.. Dante ataca els acaparadors de diner i de poder polític. Els dimonis són presentats per l'autor com a personatges grotescos. L'últim cant de l'Infern mostra el centre del llac gelat, on són els màxims traidors entre un fort i gelat vent.
El Purgatori és localitzat en l'hemisferi austral i és una gran muntanya que s'aixeca cap al Cel. Aquí estan els pecadors morts per la gràcia de Déu. Aquest és considerat el regne del perdó. L'estat d'ànim que adquireix l'autor en aquesta part, dolç i ple de malenconia és diferent al to de l'Infern, aspre i grotesc. Augmenten les explicacions teològico-poètiques i les bases cristianes. Aquest nucli és més interior i reflexiu, més propi del Dante del 'dolce stil novo' i del Dante teòleg. Aquí se'ns mostren Adam i Eva, els excomulgats penedits en l'últim instant, els envejosos. A vegades, l'autor incorpora alguns dels seus somnis que, amb caràcter simbòlic, aclareixen o expliquen allò que pot ocórrer a continuació. Dalt del Purgatori apareix el Paradís terrenal. Virgili li diu a Dante que l'acompanyarà fins la part més elevada d'aquesta muntanya de set cercles per deixar-lo en mans de Beatrice.
El Paradís apareix expressat d'un mode intuïtiu. La llum divinal'omple, però no aconsegueix comunicar-lo plenament, ja que això significaria assolir allò inassolible.
La seu veritable de les ànimes és la "rosa mística", però Déu permet que Dante la vegi ordenada en 7 cercles, set cels, perquè es faci una idea de la classificació. Dante es proposa en aquesta part parlar dels sentits i de les experiències dels homes, i per això recorre a enginyoses comparacions. Els personatges d'aquesta zona són els savis, teòlegs, sants. Al final, tot és inefable, com la bellesa de Beatrice.
El poeta apareix en funció de mestre: assenyala noves veritats,planteja i resol problemes teològics i filosòfics, morals i científics.
El Paradís és l'exaltació de Beatrice, beatificada i exaltada ala missió de guia i intèrpret dels misteris divins.